Qui som
Extracte del llibre de COMERÇ DE FIGUERES
Historia i vida d'establiments centenaris.
Escrit per Josep Valls a l'abril del 2005
Pag 328-333
1906-Font. El futur és ara.
Norbert, es entrevistat per Josep Valls un any abans del centenari de la casa, i mostra amb satisfacció no dissimulada el que ha pensat i projectat per a la remodelació i ampliació de la botiga Font Home.
El primer document que dóna notícia de l’existència de la casa, és de 1906. Curiosament, és un diploma diguem-ne oficial, que l’Exposición Agrícola e Industrial de Figueras otorga a Narcís Font i Mansanella, besavi de Norbert Font i Nierga, por un pantalón sin costura (sic). Era el 15 de maig del dit 1906, en el marc de les Fires i Festes de la Santa Creu, quan un figuerenc que esdevindria universal, Salvador Dalí, acabava de complir el seu segon any de vida. Aquell any hi havia hagut un esdeveniment important, perquè s’havia muntat una gran i concorreguda exposició agrícola i industrial. Si es donà aquest guardó o reconeixement a narcís Font, és que la botiga ja era oberta, però no se sap exactament des de quan. En aquest cas, com en força d’altres, la primera constatació es basa en la primera prova documental. En aquest cas, a diferència de força d’altres, aquest primer document no és un rebut de contribució, no és cap alta d’activitat, sinó un diploma, conservat avui celosament pels hereus d’aquell primer Narcís Font, botiguer artesà de Figueres. El diploma el firmen el president de la Cámara (signatura il·legible), l’alcalde Martí Carreras Rebujat i el president del jurat, M. Pujol..
Aquell any 1906, havia començat amb un canvi important en la composició de l’Ajuntament figuerenc. L’alcalde Tomàs Jordà i de Genover havia dimitit, i el primer de gener era elegit nou alcalde Martí Carreras Rebujat, del partit federal. El 31 de maig, només quinze dies després d’haver rebut el diploma el nostre home Narcís Font i Mansanella, hi hagué l’atemptat al rei d’Espanya, el dia del seu casament amb Ana de Batenberg. També és l’any que el govern espanyol decidia convertir part del castell de Sant Ferran en presó o penal, com es deia a l’època. Hi hagueren grans i nombroses protestes, encapçalades pel propi alcalde federal, Martí Carreras. Tot fou en va, les protestes inútils: la presó s’instal·là al castell.
Per a aquesta gran exposició d’Agricultura e Industrias anexas, s’havia fet una crida a tots els agricultors, industrials, artesans i artistes perquè vinguessin a exposar-hi els seus productes. En principi tenia caràcter provincial, però hi hagué participants d’altres províncies, i fins vingueren artesans i artistes francesos. Fou en el marc d’aquesta magna exposició, que Narcís Font i Mansanella aconseguia el diploma del que hem parlat més amunt.
L’any 1925, Raül Font i Jacoví, fill del fundador de la botiga, prengué el relleu de la mateixa, com a sastre-modisto. Raül, però, ja havia fet una llarga estada a París, per aprendre l’ofici de sastre artesà. El seu pare volgué donar un nou aire i impuls a la botiga, i el prestigi d’haver estudiat a París, capital mundial de la moda en aquells anys, era tota una garantia de bon treballar i de productes diferents, actualitzats i de major qualitat. És en aquesta època que porta la botiga Raül Font, quan es comença a canviar la fesonomia de la façana de la casa de la vila. El projecte era de l’any 1929 de l’arquitecte Ricard Giral Casadessús, però no es va poder acabar totalment fins a principis dels anys quaranta, acabada la guerra civil.
Poc més de cinquanta anys després, exactament el 1954, Norbert Font i Seseras continua la tradició familiar i transforma la sastreria a mida, en una botiga de roba confeccionada. Amb l’ajut i col·laboració de la seva esposa Rosa Nierga i Gallego, amplien el negoci familiar amb l’obertura d’una botiga per a senyores i posteriorment amb una de roba per a noia jove, anomenada Benetton. Amb aquesta tercera activitat, es constitueix la societat Font Nierga S/A.
L’any que prengué el relleu en l’activitat comercial Norbert Font i Seseras, el 1954 com hem dit, Figueres és una ciutat que es belluga, socialment i tècnicament. Es comença a parlar de la instal·lació del telèfon automàtic, s’acabaven les obres del nou hospital, es convoca concurs públic per a instal·lació de la xarxa d’aigua pública i ja es parla del pantà de Boadella; es construeix el nou edifici de correus i telègrafs a la plaça del Sol, etc.
Norbert Font i Seseras és un home prou conegut a la ciutat i comarca, és ell qui explica el gruix de la història humana i anecdòtica de la casa, a partir del seu avi, el fundador:
-“L’avi ja venia de Perpinyà, quan s’establí a Figueres. Era a França perquè, quan li tocava allistar-se per a la guerra de Cuba, desertà. El meu pare també va néixer a Perpinyà, on l’avi exercia de sastre pecer, és a dir, el que fa les peces dels vestits. Quan arribà a Figueres s’establí en un pis allà on hi havia Can Comet de la Xocolata, continuava treballant una mica per ell, una mica per a altres sastres, fins que llogà la botiga de la Plaça de l’Ajuntament, que llavors es deia Plaça de la Constitució, després es va dir de La República, més tard Del Generalísimo, fins que ara torna a dir-se’n de l’Ajuntament.”
I ja que ara esmentàvem la instal·lació del telèfon automàtic, el mateix Norbert Font explica les trifulgues que va haver-hi a casa seva, quan el seu pare decidí, una colla d’anys abans, posar el telèfon a la botiga.
-“L’àvia li deia al pare: ‘i per què vols, el telèfon?’. ‘Home.... per telefonar’ -li responia el pare- ‘Per dir als clients que vinguin a emprovar’... ‘envia un aprenent a casa seva!’ -replicava l’àvia- ‘Oh, i per demanar peces de roba’... ‘Escriu una carta!’ –insistia l’àvia. Ara ho trobem divertit, però la novetat era tant important, que no es podia preveure la necessitat futura del telèfon, i molta gent no hi creia, i hi posava inconvenients, hi tirava coces, vaja.”
Al cap de tres anys de portar la botiga, Norbert es casà amb Rosa Nierga que ha estat un puntal absolut en la feina i gestió de les botigues. Era el 1957 quan es casaren, i aleshores es feien només vestits a mida; però com que ben aviat arribà la moda de la gavardina, també es venien gavardines. A poc a poc, i al ritme de les modes, demandes i dels signes del temps en definitiva, la casa s’anava transformant, amollant-se a les noves necessitats.
-“Era curiós –segueix Norbert- perquè quan et compraves una gavardina et deien: la vol amb grassa, o sense grassa? Si el client deia que sí, li passaven com un greix pel coll, perquè semblés més gavardina, no sé com dir-ho... perquè semblés més autèntica, més original. En aquell temps treballàvem molt, coincidíem amb la primera gran arribada massiva de turistes. A casa, venien molts francesos. Un “traje” aquí els costava entre mil i tres mil pessetes, i a França els sortia entre l’equivalent de deu mil i quinze mil pessetes, ja em diràs...!”
I tot seguit constato una petita mostra de com s’esmola l’enginy i els recursos que s’hi posen, per aconseguir allò que interessa.
-“Ara no ho recordem prou bé –i Norbert Font riu mentre ho explica- però en aquell temps hi havia el gran problema de la duana. Tot era problemàtic per passar la frontera. Tot. Em vaig trobar que els clients francesos em deien: ‘Home aquesta etiqueta de la butxaca interior que diu Font-Figueres no m’acaba d’agradar... Els botons dels punys es veu que són espanyols...’ I coses així. Jo sí que me’n vaig a Perpinyà a comprar cops de botons que tinguessin qualsevol anagrama francès, i unes etiquetes per cosir sobre la butxaca de l’infern que deien “Michèle-París”.”
Duran uns anys, a Can Font (nom popular de la botiga) feien els vestits de setze o disset músics que formaven La Principal de la Bisbal. També durant uns anys confeccionaren els uniformes del personal dels casinos de Le Boulou i de Canet del Rosselló, que eren varis models, és clar, per croupiers, recepcionistes, directors de sala, etc.
Als anys cinquantes, els de més feina en el ram de la roba almenys pel que fa la ciutat de Figueres, la moda era marcada pels anglesos; els vestits, americanes, pantalons, tenien el toc i l’aire de les modes provinents d’Anglaterra.
-“Hi va haver un temporada que era moda els muscles molt amples, allò que els francesos en deien ‘La manche jambon’, ampla cap a la part alta, cap al muscle, i amb reforços de boata als muscles i a l’inici de la màniga. Això, amb uns pantalons estrets, formaven una mena de figura triangular, amb el vèrtex a baix, que va fer furor entre els coneixedors i addictes a la moda. L’home apareixia, havia de semblar un tipus atlètic, fort, de gran caixa toràcica i braços molsuts.”
El 1996, el següent fill de la generació familiar, Norbert Font i Nierga, després dels estudis universitaris a Barcelona, s’incorpora a la tradició familiar, ampliant la botiga Benetton i obrint un quart establiment especialitzar en roba esportiva de diferents marques.
Norbert Font i Nierga, sense moure’s de l’edifici que comprà el seu besavi abans de 1906, amplia la casa central de la nissaga dels Font, amb la compra l’any 2000, de l’edifici del carrer Portella, immediat adjacent a la seva botiga. Aquesta adquisició actual que uneix una casa a la primera de les botigues, ja antigament formava una sola propietat de la que se’n té constància escrita, corresponent a l’any 1915. En aquella època se segregaven les dues cases contigües que eren de lloguer. Una es vengué als fins aleshores llogater Narcís Font, i l’altra a Bonaventura Imbert. Ara, passats casi noranta anys, es torna a la situació originària, fent una sola propietat dels dos edificis, per obra i empenta de l’últim, fins avui, hereu de la generació Font: Norbert Font i Nierga.
  |
Font HOME
Font DONA
Outlet
Benetton
